"Al principi de tot hi hagué el desig.
I el desig anhelava només
la condescendència de les aigües".
He conegut de sempre l'amiga olivera amb l'escorça més resseca que no la meua, però tan clevillada o més que la meua, com s'arrapava a la terra d'albarís del meu horitzó immediat, més resseca i clevillada que les nostres corfes i memòries. Ara sé que hi ha oliveres clevillades, però que naixen vora l'aigua i que beuen calmes, i altra terra...
"S'atura i cull petxines d'un baladre".
Em cal llegir els poetes d'ara. Massa estret el filat del sedàs meu a l'hora de triar lectura. Massa dispers al temps de rebre noves tandes de regada...
"que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura".
"Un vespre tremolaren, com els arbres
tremolen quan la saba tèbia els abandona".
He portat flors a casa.
"A vora meu un home dorm. No sap
que jo respire la pau que ell respira".
Sóc d'arrel secal, jo. M'abrace a una llum somorta i no acabe d'entendre com pot haver a l'altra banda de les muntanyes de Llevant una altra llum, més humida. La recorde ara en llegir, quan els remots passeigs entre riu i muntanyals, la llig feta senillar aquós, com llisca fent-se vida entre poemes que m'ameren.
"Del seu silenci al meu silenci,
quin precipici de mans".
He lamentat que el llibre me l'hagen deixat. Val. M'han atorgat la sort d'admirar, però amb el fre de no torbar allò que no és meu... D'altra manera, aquesta llibertat que em dona la possessió d'àlbums de plenitud fondal d'aquestos, hauria omplert de ratlles de grafit les pàgines, siga amb dibuixos que la lectura m'inspirava, remarcant versos, apuntant relacions, somniant noves tremolors, corprés...
"L'olivera no sap que el temps li creix
a sobre fins a asclar-la".
A casa meua només hi ha flor quan els arbres hi fem mostra. Ha entrat la veu de la poetessa, ara meandre, ara aigua caballera que cap assut no trastella, i ha malferit les estructures tot afonant les bastides alçades sobre sèquies seques. I m'ha pintat de ram, d'amor i de camí. M'ha proposat vies noves, eixa llum que jo no hi veig, perque no llig els poetes d'ara.
"Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà".
Fa massa temps que -paraules- no em commovien tant. Commoció d'esperit i moviment d'acció. Ja busque el llapis...
"que milers d'ossos morts sense nom
són testimonis muts
de milers d'ossos vius
sense vida".
He donat mercés per la lectura, per l'aproximació al terreny assaonat. Ara tornaré el llibre, i aniré a la llibreria per encomanar-me'n un per mi. Cal tanta llum i tanta aigua als meus prestatges. I a poc que puga rellegiré, i serà com fer solc en eixe bancal joncal. Potser puga aprendre dels marjals endolcits per tanta aigua, perquè aquella aigua naix d'aquesta mateixa passió que diguem terra i amor i desig de fer vida. Les ruïnes als tossals que de vesprada es fan grans i els decoren, són les mateixes...
"El món diu veritat des de l'olfacte".
Cànter clevillat com sóc, plorador de cera roent, m'ha ajudat a esperar que els clevills del fang cuit poden curar-se per seguir donant frescor. I em calia...
"Silenci de tambors. Silenci
per a plàyer els morts
que vindran".
Gràcies a qui m'ha descobert "Flors a casa" de Maria Josep Escrivà. Premi de poesia als Jocs Florals de Barcelona 2007 i tret d'impremta per Edicions 62.
"L'únic consol,
la casa que m'habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna".