I ara, el Congrés de Gegants...!

El cartell de l'event, d'allò més adequat, i guapo, guapo...

Ontinyent, a dimecres dihuit d'octubre de 2017.

Acabaré les referències al Congrés Internacional de Gegants i Imatgeria Festiva de Reus amb una referència al mateix Congrés... Que entre balls i figures, encara no t'he dit res del què es va xerrar: Gegants, Geganters, Patrimoni, Festa, Art, Legislació...

He acudit com a ponent a dos congresos d'aquests, un fa deu anys a l'Alcudi de Mallorca i ara mateix, a aquest (a tals llocs i alçades m'ha dut la meua estima pels Gegants, qui anava a dir-ho...), i trobe que són d'allò més útils per tal de conéixer formes i compartir problemàtiques.
La llàstima vera és que es facen tant de tant en tant i, sobretot, que el pa que se'n dóna no arribe ni tant sols a les colles; que no isca del rotglet  què és el que allí es comenta o discuteix... Un botó com a mostra: un xicot dels qui formaven part del grup d'acompanyants de les colles assistents a  la Trobada m'arribà a preguntar què era això de ser "ponent" i què és el què es feia al Congrés, exemple immediat i palmari del què afirme... Afortunadament, en aquest cas es penjaran a la xarxa les intervencions! Ho espere en candeletes, jo.
Hi ha algunes vertaderament revolucionàries...

La taula de càrrecs que ens dóna la benvinguda al Congrés...

La major part de les ponències, però, eren comunicacions explicatives-narratives de com són els Gegants a altres indrets que no siguen Catalunya, fetes per gent autòctona i per a un grup de desconeixedors — comprovadet ho tenim—, d'allò que no és Catalunya (o el Nord enllà...). I ja està bé, la cosa també! En aquest menester se'ns fugí molt de temps perquè tant els uns com els altres, un servidor inclòs, volíem aportar si no l'especificitat —que podia resultar repetida al compartir tants orígens com prohibicions i evolucions— potser sí l'anècdotari.
Jo mateix en sóc culpable: la meua carta amagada? Les Mahomes.
I funcionà...

El primer dia, obrí foc el major especialista en figures festives i tal del nostre àmbit, el senyor Jan Grau.

Tota una llegenda, el senyor Jan Grau...

Va estar molt bé, molt bé, la seua intervenció sobre si podem considerar, o no, Catalunya com a país gegant..., que per suposat és que sí, sempre i tant que Catalunya s'ho crega...  Entengueu el doble sentit del joc de l'expressió del titular sabent com està i com es troba la situació política catalana ara mateix... No entrà, però, en massa descripcions, que no calien per aquell públic ben coneixedor d'allò tan propi. Més aviat feu un recorregut molt interessant per les implicacions socials del món de les colles... I des d'ací, via lliure per a l'allau d'informació de llocs i països distints. Jean-Pierre Ducastelle ens parlà d'un dels jocs festius més famosos d'Europa, el de David i Goliat, del qual és reconegut i sever especialista.

No vaig poder estar-me'n de fotografiar aquesta pantallada del bon colp de falç d'un David clàssic a un Goliat..., espera...! No era una fona?

Sincerament, donava ganes de pillar un avió i traslladar-nos a la Valònia belga per viure aquell cúmul de preciositats ensucrades/edulcorades... No hi ha millor contador i recomptador que un enamorat d'allò que conta. Sempre amb la intenció d'enamorar-nos també...

Després, Salvador Pomar feu la primera de les dues conferències destinades a explicar la tradició gegantera i els Gegants de la vila de Reus. Un recorregut exhaustiu que no es feu costerut, d'aquells que seran bons de rellegir per acumular dades; que Reus és un veritable referent sociològic i històric pel que fa als Gegants, els últims del model valencià de les races al nord...

I desseguida i abans de la llaaaaaaaaaaaaaaaaaarga caminada per anar al dinar, li tocà el torn a Marcel Dumon, que venia a parlar-nos dels Gegants de Flandes, de tan reconeguda solvència festiva. I si algú pensa que a Catalunya s'exagera amb el tema polític, que un flamenc use de l'anglés per no fer tota la conferència en francés, supera amb escreix tota la propaganda castellanista possible. Allò, pels qui provàvem de no seguir cap traducció simultània es convertí primer en un mareig i després en sainet. No explicà Gegants sinó el funcionament de l'associació de geganters pròpia...

I entre unes coses i altres, deixe ballar figures per ací. Amb vosaltres, un Molt Honorable expre... capgrós de Castellterçol...

I en tornar corrent del dinar, de nou capbussats en explicacions mundanes. Una connexió via skype des d'Àustria. Martin Lienhart a Murau i nosaltres, estupefactes, a Reus..., un molt bon directe, adobat amb fotos llançòliques i figuretes, per explicar-nos la tradició alpina dels Samsons. Es va endur un valent aplaudiment, i merescut...

El senyor Lienhart, vestit de geganter alpí, mostrant-nos que Napoleó tenia cent soldats...

Tot seguit, Mateu Tres va contar-nos les visicituds, experiències i permanències de l'associació que representava, la del bestiari festiu de Catalunya. Em va semblar molt correcta la presentació dels materials, i em feu gràcia perquè a mesura que treia fotografies a la pantalla, al meu costat hi havia el Pau Bonales, un jovençol de Lleida que encertava toooooootes les imatges (fins que aparegué l'Àliga de Morella... Si arribaríem a riure els dos, i sa mare, aquests quatre dies....).

Mateu Tres en plena disertació... Si tenim una bestialitat de possibilitats festives...

Després d'un ràpid café que apuntalara i reafermara l'atenció, Laurent Dubuisson ens parlava dels famosíssims elements de la tinguda com a festa gegantera per excel·lència de Valònia, la Ducasse d'Ath, com a components, com a patrimoni, com a tot el què vulgues voler... Paraules majors, sense dubte...

En acabant, estava un servidor tan rendit que feu peu a l'hotel, extassiat per trobar-se entre tanta gent que s'estima el mateix que un estima, i ja no n'eixí fins l'endemà... Una amiga pel whatsapp va fer-me riure, no sabia si em trobava entre especialistes o bé entre friquis...

A punt d'inaugurar l'exposició "Gegants al món", comissariada per Antoni Serés i que, esperem, prompte tinga plafó propi, i consistent, pels Gegants de les comarques valencianes...

El segon dia fou de matinar. Començàvem la llarguíssima sessió amb la segona part de la història dels Gegants de Reus, a càrrec de Gerard Pouget, introduït pels sons de les gralles, que ens interpretaven la "Marxa dels Gegants de Reus". Serà per protocols...?

El Vitxet de Reus, sempre somrient...

Va estar més desfilagarçat el passeig per l'actualitat gegantera reusenca que no l'anterior primera part, més historicista i documental, però fou interessant del tot... A més, quan jugues a casa i tens al públic rendit...

Gerard Pouget ens explica els ets i els uts dels actuals Gegants reussencs.

I llavors arriba el torn de la descripció dels Gegants "estatals"... I comence jo amb la partida.
Justificació no demanada, acusació manifesta: que resulta que, per publicitat, teníem al davant l'ordinador una botella d'aigua i de cervesa calenta. Tire a beure de l'aigua no publicitària i me la trobe encetada i beguda.
Mire, ningú no em respon.
No vaig a beure jo, que sóc molt asquejable per aquestes coses...

Si m'hagués escoltat el Gegant del Pi, l'estimat Mustafà, igual hagués fet ús de l'alfange...

 Resultat?, entrebancat i assedegat, pose el turbo perquè em done temps a dir-ho tot; elimine la meitat de la comunicació i, si no arriba a ser per les Mahomes, crec que acabe adormint a tot el personal... La constatació de tot plegat fou la histèria que vaig provocar entre les traductores amb la meua velocitat, pobretes meues...
Això sí, els comentaris que anaren fent-me uns i altres en els següents dies em donaren a entendre que se m'havia entés. I tant que sí.

I darrere de mi, el torn de l'amic Pau Tomàs Ramis, qui disertà sobre la història gegantera de Mallorca, del tot interessant per les dades aportades i la meravella dels Gegants que s'hi recullen, tants com a tot el territori valencià, per cert...

La Gegantessa Japonesa de Reus, ventant-se...

Darrere d'ell, la primera de les ponències no descriptives arribava... I ausades que ens sacsejà!, fins i tot trobe que, per a mi, fou la que exposà les coses més atractives per interessants, actuals i directes. Carles Freixes començava a posar-nos les piles en parlar de la Festa com a patrimoni a partir de tres premises que no podíem discutir-li...

Carles Freixes ens deixà asseguts a la cadira... Ostres tu, quantes veritats!

Només féiem que assentir. Jo, a cada exemple de barbaritat patrimonial que ell citava, n'imaginava uns tres o quatre de complementaris i explicatius valencians... Què és ser Patrimoni? Per què tothom vol ser-ho? Mereix ser-ho qualsevol festa? De què anem, sociològicament parlant...?

Fins i tot Gigantius, el Gegant de Maastricht, quedà tocat...!

Ja pots imaginar-te que, venint jo de València, on només per interés dels politicastres i la fam de les entitats festives i llurs presidències tot val, tot passa, tot cola... I tothom es sent "patrimoni", fins la major de les ridiculeses si val per a l'interés polític propi (vegeu si no l'ús propagandístic fet per l'Ajuntament de València amb el nomenament com a "Patrimoni Immaterial de la Humanitat" en les darreres Falles...). Jo, vaig disfrutar i patir de valent. Tant que he decidit penjar-la per ací, aquesta ponència, quan estiga publicada, per veure si algú (tants) pot sentir-se afectat i s'avergonyeix de la pròpia actitud i de la dels irresponsables polítics que ens toca patir...

Amén.

Sort que va vindre el dinar i, en el diàleg que entre els mossos i els beures es fa, aclarírem conceptes i afinàrem posicions. No me'n volia anar jo sense l'oportunitat de saber-ne més dels que més en saben. Ja et deia que vaig aprendre, i vaig aprendre molt....

En tornar, de nou, corrent, una segona oportunitat de parlar de patrimoni, en aquesta ocasió des del fet de la conservació, la restauració i la reparació de la imatgeria festiva que s'usa habitualment, a càrrec de Pere Rovira... Vejam. En no afrontar problemàtiques puntuals per preferir fer un panorama complet de teoria i legislació, la cosa no arribà al tant que esperàvem, tan alta com havia quedat l'espectativa matinal. És per això que caldrà esperar a llegir la ponència —àvidament— en publicar-se, atenent a que moltes de les consideracions legals i formals varen ser tractades molt per damunt... Així i tot, molt interessant tot allò esbossat.

La mirada de la Gegantessa de Tarragona, travessa l'esperit, i l'amanseix... Màgica!

I al darrere, tres conferències més explicatives. La primera, del navarrés Íñigo Castellano parlant dels gegants d'Euskalerria, fou addictiva i tot... Ens explicava l'origen recent de les colles, totes seguidores de la d'Iruña, que si Iruña puja totes pugen, i si baixa, totes a redolons... Em va sobtar una afirmació: els portadors no són portadors de Gegants sinó Dansadors de Gegants, i em va encantar la idea... I és que és així, com ballen, com ho passen de bé, com ho fan passar... Parlà de la tradició i la conveniència de la seua diversificació... Jo la coneixia de la gent de Burlata i la mateixa Iruña... Però quan ens va mostrar aquest vídeo per convencer-nos que, encara que siga en una ocasió puntualíssima, tot poden dansar-ho els Gegants, vam quedar estorats del tot. Bocabadats. Enamorats per sempre d'aquesta gent...

En acabant, vingueren dues comunicacions via internet, l'una de Henry Ezequiel Gutiérrez, que ens presentava la Gigantona de León (Nicaragua), amb la seua tradició, l'acompanyant Enano Cabezón, els fanals que introduïen el grup, el versador que improvisa temes sovint políticament gens correctes...

"Viva León Jodido!"

La tanta repetició formulística i informativa va llastar l'exposició d'una tradició realment bonica de conéixer, molt bonica. Després, quan ens parlà Bryan Ramírez de la història de la "Mascarada" costaricense, ens resultà un poc confús entendre algunes de les trames i dels ordims, fins el punt que, una vegada conclosa la ponència, una assistent a la mateixa arribà a preguntar què era concretament una "Mascarada";

La Mascarada, els Gegants de Costa Rica...

i és que a una banda i a l'altra de l'Atlàntic, i en un món com el de la investigació folclòrica, donem importància a coses totalment diferents.

La Gegantessa Gitana de Xàtiva se'n va cap el Mercadal de Reus...

I a l'endemà, el problema greu: com anem a estar-nos massa temps de xerrada si a hora horada arriben ja els Gegants i voldrem estar tots en la plantada mateix, tan bon punt com hi arriben? I res, que depressa, depressa, les explicacions de la música que es fa per als Gegants que ens donà Adrià Abellán, resultaren potser massa senzilles, potser poc adequades al context del Congrés, no ho sé... A mi, m'agradà: un repàs agradós i poc profund... Clar que podria haver excavat més? Però si només de la música que acompanya als Gegants i els dóna ànima se'n podria fer un congrés o dos!

Queda clar que el Gegant de la Ciutat ara PASSA pel terrat...

Quan arribà el torn de Nina Kammerer, des dels Estats Units, i començà a llegir, en un esforçat català, les seues notes de camp sobre la construcció del món social geganter a partir de les seues experiències gironines, vaig eixir-me'n marejat. Ja les llegiré quan ens les passe per escrit...

El Enano Cabezón en ple descans...

Però no vaig poder fugir-ne d'estudi i acompanyar l'amic Pau Tomàs, que ausades les fotos boniques que ens feia arribar de la plantada... No, que a darrera hora em digueren que em tocava participar en la Taula Redona final...

El nan Cap de Llúpia de Vic posant ordre a les coses...

En un absolut esprint geganter, teníem vint minuts per a parlar sis persones, i ausades que s'establí un bon diàleg! Moderava Jan Grau i em va tocar parlar a mi primer... La meua idea era bàsica: els congressos com aquest són útils per la coneixença i la compartició de problemàtiques, ara bé, "cada terra fa sa guerra" i mentre els companys anirien parlant de restauracions i millorar el fet de la qualitat front a la quantitat i la consideració patrimonialística, jo em conformava en parlar de l'assentament, la consolidació, vaja!, la comunicació i el diàleg amb una administració sorda, cega i insolidària, interessada i posturejadora. A anys llum negatius de Valònia i Flandes! Exemple: el que el periòdic Levante havia publicat eixe mateix matí sobre la visita dels Gegants xativins a Reus. Per les nostres "notícies"és que ens definim...

I és que els nans de Vic són únics...

I quan resultava més interessant la conversa i tot apuntava a la realització d'unes conclusions de profit —i amb un cavaller del públic amb ganes de realitzar una proposta formal de treball i tot—, apareix el típic personatge que m'he trobat arreu dels congresos de Focs de Sant Joan, Bestiari o Gegants a què he assistit: que no hem parlat del seu assumpte, el més important del Congrés al seu parer, prou parer com per desballestar la conversa i el final.

La Negrita de Tarragona té un lloro que va a les Festes de sant Magí...

En aquest cas es tractava que no s'havia parlat d'una colla nova de Girona que tocaven batucada, cosa que servia per introduir gent jove en la seua colla nova de Girona que tocava batucada introduint així a la gent jove i de la qual no havíem parlat perque hi havia una colla nova que... Hi ha vídeos que us ho poden mostrar si no em creieu. Sort que Jan Grau va saber mamprendre la situació i encara arribàvem als Gegants quan els Gegants ja es trobaven vora la plaça de Prim... Esperem saber d'aquella proposta que se'ns volia fer...

I ja tens el Congrés acabat, a l'espera d'una continuació immediata i pròpia catalana estricta (no oblidem que "Món gegant" segueix d'un "País gegant"...).
Tant de bo es puguera viure més a sovint un diàleg tan productiu com aquest, amb respecte entre capelletes (que també les hi ha, i moltes...). M'imaginava jo un Congrés d'aquests a terres valencianes...

La roba de la Princesa del Carrer de la Closa, de Montbrió, és digna d'admirar...

Seria possible? Es carregaria d'expressions localistes o potser hi hauria lloc per a una discussió formentosa? Qui ho sap? Fa falta?, no ho sé..., no forme part de cap colla ara mateix i el treball recopilador i d'estudi el faig, i el fem, poc a poc a partir de les aportacions locals, atés com tenim el pati... Potser seria curiós, en el sentit primer de la paraula...