Reus, a dissabte catorze d'octubre de 2017
Puix senyor... Això va i era i no era que em tocarà començar a explicar-te el Congrés i la Trobada Intarnacional de Gegants i Imatgeria Festiva de Reus pel final, justament per la presència magnificant dels seus protagonistes, els Gegants i les Gegantesses...
Trobe més encertat començar per la part lúdica, més que no pels tres dies d'interessantíssimes exposicions i relats i un abrupte debat final no menys atractiu sobre l'estat actual del món geganter al món mundial i tal... És això el què m'ha dut a la Capital de la Cultura Catalana de 2017. He participat amb una ponència en aquest Congrés i, a més, en la taula rodona final. Diuen que en sé de gegants i del món que els envolta... No sé si en sé o no, només sé que me les estime com a poques coses aquestes figures meravelloses. Tant que, en fer aquesta primera imatge que ara ve tenia els ulls amb llàgrimes vives i els pèls dels braços gallinosos, per l'emoció... Feia tant de temps que no vivia un espectacle tan senzill com veure passejar i dansar tantes mitologies coloristes, tantes raons per estimar-te el món aquest...
Per això, començaré pel quasi final aquest. La primera part de la Trobada, el dissabte, que quan arribe el diumenge, Reus esclatarà en una festa impensable... I jo al bell mig, feliç i conscient de ser-ho... Com canvia la vida...!
Per raons de protocol, Treball i Cultura, els Gegants propis de l'Associació de Colles de Geganters de Catalunya, són els qui inicien la desfilada i seran els qui tanquen els actes amb el seu ball... Són de Manel Casserras i Boix, i això els fa ser directament dels millorets que pots trobar-te... Però no sé..., a mi no m'han agradat mai massa, potser pel seu hieratisme trist, potser per l'excés de simbolisme que s'ha volgut acumular en les seues robes... Així i tot, veure'ls ballar és un goig...
Una de les sorpreses del Congrés, en el qual he aprés molt, i quan dic molt és moltíssim, ha estat la presentació tan animosa (i pas-to-se-ta) dels Gegants de León, a Nicaragua. La Gigantona y el Enano Cabezón.. I Res, que des de l'aragonés La Puebla de Híjar, ens arriba un bon exemple d'aquesta festa adventual. Gigantona, nan, coplero, caixa i bombo i avant... Aquesta és Paquita, que té vint anys, construïda per "Don Chico" i que ara viu a Terol amb Pepe Cabezón... Tot un goig conéixer una tradició tan i tant atractiva...
I arriben ara des de Lier, a Flandes, els Gezellen van't Groot Volk... El tren de gegants (Reuzentrein). Només n'han arribat tres, que el delicat estat de conservació del Goliath, documentat (flipe) el 1469, no permet que viatge... Ací ens arriva Pallieter, emblema de la ciutat i la seua gent, Juffrow Agnes, la darrera beguina d'aquella ciutat (impressionant), i el Wardje ve't Jesuwieten, amb aqueix barret panamà tan graciós...
I quan els de Reus diuen que l'aplec és internacional, no enganyen... Que trobar-nos aquests tres Manneken Piss vestits com els gegants Reuzengilde Geraardsbergen no té preu... Tots amb la pilileta treta, que diuen aquests geganters tan simpàtics que és més grosseta que no la del de Brussel·les... I al darrere, els gegants grans. Són Goliath (per fi he vist un Goliat dels de sempre..., aquest documentat el 1577!), la seua esposa Gerarda Ghislaine Agnes Frieda, i la filleta Kinneke Baba....
I per estalviar, en no poder dur la seua banda habitual, mira quin sistema musical s'han empescat. Tremoleu colles de músics que tant cobreu...!
I la xiqueta, deliciosa, s'inclina com els gegants de l'Alcora i Benimaclet... Ho fa sempre que veu un xiquet, com ella, per saludar-lo i demanar-li si vol jugar amb ella...
Enamora...
I per favor, permet-me que em pose tonto, tonto, passadet, que arriba Maastricht.
TOTA LA VIDA, el que es diut TOTA LA VIDA, esperant veure el meu gegant europeu favorit (sense comptar els de les festes de Resurrecció d'Itàlia i els Gog i Magog londinencs), Gigantius... I m'arriba precedit d'holandesos vestits com el Comte i la Comtessa de Cocentaina en la processó, que allò pareix una capitania cristiana de possibles...
Reuzengilde Gigantius. Heus-lo ací... Hereu del de 1550 que rebé l'emperador Carles i Felip II. Va amb rodes i es v refer fa pocs anys, val, però és Gigantius i això ho esborra tot... Veritat que acollona?
A la butxaca du el duc de Bravant i el príncep de Lieja... Venjances histèriques històriques. Tot és símbol en els Gegants...
I ací que arriba Guida, la gegantessa de Maó (Maonesa, clar...)
"Mera" que és bonica de veritat... I és germana dels Cabolos de Bocairent!, que tant a ella com a en Tomeu, els feren el 1934 a la casa barcelonina El Ingenio...
Són ben elegants ambdós, vestits de sonyors menorquins del dihuit...
I deixem pas, per favor, que arriben els gegants de Tudela i aquests navarresos no miren ni figa ni pèl a l'hora de posar-se a ballar. Com digué al Congrés el seu representant, no són portadors de Gegants. Són Balladors de Gegants. I ausades que són boniques, coordinades i espectacularment divertides les seues magistrals coreografies...
Ens visiten Sancho VII el Fuerte, Sancha, Juan de Labrit, Catalina de Foix, Íñigo Arista i Onca Velázquez, obra tots ells de Jesús Maria Ganuza. Cosa bonica bonica quan els veus tant aturats, peparats per a presidir seriosos qualsevol protocol ciutadà, com ballant i ballant i ballant...
I si ho fan al ritme del txistu, ja...
I ballant, i ballant, i ballant...
I cu-cut... Ara arriba la sorpresa, sorpresa de la jornada (que no veges com m'he partit del riure com ho han contat al Liante aquest mateix matí...)... I per favor, geganters valencians, no vos poseu nerviosos...
Tatxaaaaaaaaaaaaaaaaaaan! XÀTIVA!
XÀTIVA! Sí. No és cap miratge...!
Efectivament, és la primera vegada que els Gegants Socarrats, uns dels més rebonics que tenim (i no són els més perquè Llíria té els del Remei, de Regino Mas, i això pesa), ixen de la ciutat. I no vos apresseu ara a demanar que vagen al vostre aplec. A no ser que el vostre ajuntament siga socialista i tal, que ja sabeu com va la festa valenciana, moguda pel pur postureig polític, i açò té pinta de ser una història ajuntamental i tal...
A mi, que aquestes coses me la porten fluixa, el què m'importa és això mateix, que els repreciosos Gegants xativins hagen dut quatre figures, una per cada raça, i representen d'una manera immillorable els Gegants Valencians.
I sí, he dit immillorable perquè la major part dels Gegants valencians encara no tenen ball ni melodia pròpia i desfilen com ací, amb tabal i dolçaina. Veure-me'ls entrar aquesta vesprada en el Mercadal de Reus al so del "Bequetero" morocristià socarrat, però de Cocentaina, m'ha posat de nou suau, emotiu... Xàtiva ha estat ben triada, les figures de Pepe Martínez Mollá, amb aquell hieratisme dolç tan ben aconseguit, són extraordinàries. I els portadors s'han defés d'allò més bé... I això que anaven darrere de Tudela...
I arriba el torn de Reus. Ja parlarem d'ells, ja... Entren amb la seua marxa protocol·lària i amb una dignitat que corprén... Tan dolços i bonics com són... La Mulassa, els Vitxets, els Japonesos, els Negres, els Moros i els Indis... Ai, els Indis...
I de sobte, la sorpresa gens sorpresa... Hi ha el costum que la Vitxeta, tan estimada pels seus conveïns, canvie de tant en tant, i pel Corpus, de vestuari, com es feia al meu poble fins els anys vint com a mínim... I com que és el Congrés, i en honor seu, s'ha procedit a l'estrena ara mateix del més nou! Tot el poble, tot, tot, esperant a veure com canviaven les darreres robes color xiclet... Fan el corredor, sona la Marxa dels Gegants de Reus, entra la Vitxeta al consistori... Passen uns minuts i de sobte s'escolta un Ooooooh! redó en la plaça, seguit d'un vítor general en veure-se-la amb un vestit elegantó del tot, que jo tatxe desseguida com a "blau PP", i que un company barceloní m'ha assegurat que ja li l'han criticat alguns reüssencs als trenta segons...
Jo, què vols que et diga, el veig d'allò és adeqüat, amb un estampat ben bonic a la falda... Tu què dius?
Veus el què et xerrava dels de Tudela???
Impressionen...!
Però per a impressió, la que m'han fet els Indis de Reus. Impactat m'he quedat, i enamorat...
Ja per la vesprada, tot ha estat un anar i tornar que esgotava... I sobretot perquè volia captar algunes fotos que sabia que eixirien d'allò més bé, no per la càmera ni el camarógraf, sinó per la preciositat de les situacions...
Aquesta, és un exemple... Xàtiva a Reus...
Clar... I qui anava a pensar que l'anècdota del dia la protagonitzaria Xàtiva. Maastricht ja s'ha quedat a un carrer on podia passar, els de Tudela tenen difícil el pas perquè un cable s'ha després... Mare quan passe Xàtiva. Impossible!
I res, que no van a passar? Apareix un veí al balcó armat amb un paraigües i recull el cable. No passarà Xàtiva ni res? I fen voltes i pegant bots... com toca!
Deien que no tardaria a trobar forces per tornar-me a enamorar, i d'algú que ho meresquera...
