Ontinyent, a dimecres quatre d'octubre de 2017.
El tema és seriós, molt seriós. Ni m'atrevisc a dir res, i menys sentint a dins meu que, en poc temps, encara aniran a pitjor les coses. Més que res perquè d'aquestes coses, no en sé. Però ahir mateix per la vesprada, un conegut m'enviava un vídeo tot comentant-me que mira tu què ha passat a un poblet de tarragona i com és l'Església de Catalunya.
La meua resposta va ser curta i clara mentre em ric per l'enginy, el seny, i l'art de la ironia que arriben a mostrar, la gent aquesta... I encara et preguntes el perquè sempre s'ha dit que l'Església catalana està arrelada al seu poble i és part d'ell? Tu t'imagines a tal senyor rector o tal altre de l'Església valentina permetent tal cosa?
El vídeo: el recompte de vots del passat referèndum del dia 1 d'octubre dins l'església del poble de Vilarodona (l'Alt Camp) per evitar que entraren els guardiacivils o la policia nacional espanyola mentre la gent entonava el Virolai de mossén Verdaguer, l'himne de la Mare de Déu de Montserrat.
Escolta, Sergi! Tampoc no tots els rectors catalans farien tal cosa... No, però en trobaràs molts disposats a fer-ho. Busca'n un parell a les terres valencianes que volguera la condemna en vida que li pararia l'arquebisbe Canyissares... Dubte que els bisbes del principat foren tan ràpids i inquisitorials...! La barroca valència i el seu vitalisme feral, sempre estarà a favor de qualsevol poder que poder li done... I si treballa pel poble i amb el poble, que també ho fa, és sense escarafalls i de puntetes...
No és cosa de broma tampoc, la implicació entre Catalunya i la seua Església, ben palesa en l'època franquista per exemple. És cosa de repassar la història abans de sorprendre's i recordar aquella dita que diu que Catalunya o serà cristiana o no serà.... La sorpresa, en tot cas, vindria de l'altre costat, estar acostumats justament al contrari, com ho estem ací... I tampoc no és just, perquè ausades que han hagut rectors que han fet de la solidaritat jesucrística amb el proïsme la seua bandera i la causa, també i sovint, de la seua caiguda en desgràcia.
A mi em fa gràcia. Em recorda a la petició a l'Esperit Sant perquè el dia de Pentecosta es dignara a atorgar a cada Vila Reial els governants que millor li convingueren abans de la seua elecció, dins l'església, per insaculació en el temps foral...
Virolai de la Mare de Déu de Montserrat.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.