 |
| Xiquet i Lluna de veu... |
Real, a divendres vint-i-nou de setembre de 2017. Sant Miquel.
No se m'ocorre millor pla per concloure una santmiquelada tan boniqueta com aquesta d'enguany que fer cas al tio Paco i fer via cap a Real. No és perquè siga hui la Santa Cooperativa i a un servidor se'l pille tendre i emotiu, i un poc tristoi també, no. Qualsevol ocasió de baixar al poble que el senyor Muñoz i Martínez habita per saludar-lo i tindre noves, és edificantment positiva. Però aquesta en especial, després del viscut en altra ocasió semblant l'any passat, és innegociable. Es va al Sopar Estellés sí o sí, i no hi ha cap volta de fulla ni altra ruta possible; com quan les necessitats de llibertat són immediates i no te les pots aguantar. S'ho fa de tal manera l'organització de l'acte que allò és un niu de goig continuat. Una gent amabilíssima, una taula molt ben parada, una conversa sempre incitosa i arrelada en els mil aires distints que ens mantenen vius i mitjanament desperts davant allò que succeeix al proïsme i al seu veïnat... I hi ha la poesia. Poesia dita per veus gens avesades a dir-la amb veu forta, i que temen el moment... El moment el tem fins i tot qui poesia ratlla, qui viu de cantar-la, de fer-la estimar, d'ensenyar-la, de gaudir-la... La poesia no pot deixar indiferent ningú quan es diu des del cor o la innocència. Ni tant sols la nit pot evitar algun trèmol ai, en sentir-se ferida de paraula...
Però primer sopem d'aquesta coca tan ben cuinada amb la seua ceba, el pimentó estellesià i la llonganissa gustosa sobre una pasta tova, amb un regust senzill, però solemnement altiu, de llavoreta... Tot un goig ja només contemplar-la. Tot un delit el poder degustar-la, i a poc, i sense pressa, i tranquil·lament, mentre a taula, tot va succeint-se...
Que enguany, la sorpresa és d'aquelles d'agrado...! Què no cantaran per a la nostra delectança l'idolatrat Tomàs de los Santos i el recentment descobert (gràcies Rut) Ona nua???? Com sap guardar-se els secrets més efectistes Paco... I com està de content en descobrir-te que és feliç perquè davant la seua crida, els amics musicians no tenen dubte, i acudeixen, i encara donen més de sí mateix en trobar-se ben a gust entre gent que, en aplaudir-los, els dóna un poc més que un claqueig de mans. En eixe so i moviment, batega un agraïment sentit, sincer...
I ja veus a Paco, que acaba d'estrenar un bastó santantònic amb que em passe jugant una bona estona, allí capdetaulat, repassant lectures, quefers seus, conversant ràpid, aclarint termes i, si t'encantes judicant sobre els partiments d'aigües, de tant patriarca com tothom me'l troba... Jo, preferisc veure'l tan animós, malgrat que sé del seu anar fent costerut, li'l trobe hui als ulls. En alguns moments la conversa s'espessa tant que davant el brou que va secant-se mamprés pel blat de la gaspatxada, millor que vinga encara algú a a inquirir, a contar, a interrompre...
I papers per ací, mirades còmplices per allà... Paco va demanant-li al seu "Primo" que li aclarisca dubtes, i jo, acabe sense saber si aquell bisbe va fer la cabronada aquella empés per un vent o el desamor o al manat dictatorial de torn. Hi ha coses que millor suposar-les. La Llibertat, la picaren, o li posaren al darrere un fum de guardiacivils disfressats de dibuix animat...
Cada vegada que Paco et parla del senyor Honorat Ros, ho fa amb tanta convicció amòrica, que arribes a fer-te'n creus... Paco sempre respon amb estima quan s'hi sent estimat. Va estar tota la nit contant a uns i als altres la iseta del senyor Juanjo Alcaide i meua a Bocairent...! Si és que...
I va tornar a passar. Mira que té mala sort Paco amb les lleguminoses aquestes que sempre hi ha una cacaua que li mossega el dit. Jo, sempre reste astorat...
Mentre Ricard va ficant-se amb mi pel meu pes i volum (ja li ho cobraran els Déus...), tot asseverant que no cabria jo dins la càmera del mòbil, a la petició d'una foto grupal responc alçant la càmera i apretant el botó... He, he, he... I tan contents...!
I com m'admire jo a aquest home, xe...
I res, que entre unes coses i les altres, entrem en dansa. Paco es planta davant el micro, amb el posat de senyoret que li atorga el nou estatus de bastonaire (a aquest pas, si seguisc ficant-me amb ell, garrotada cantarem...), i com que la vida és deliciosa, ens presenta l'acte tot referint el cúmul de lamentacions veritables que l'han precedit. Enguany no serà entre nosaltres físicament, però sí que rebrà la nostra estima i benevolença, Carmina, la filla del poeta homenatjat. Té el marit dolgut per malaltia de la que desitgem tots, fem vots per això, la millora. El presentador previst de l'acte tampoc no vindrà perquè hui mateix ha perdut son sogre en accident terrífic. Davant tanta basarda com du la vida, tindrem un bell pensament en record d'ells i com a desig que superen els seus tràngols, i provarem a conjurar fortuna amb bona poesia tot capbussant-nos enuna nit que resultarà bella. De les belles de veritat...
I allà que anem. El senyor Enric Murillo al piano. Ina Martí al micro...
No me n'he pogut estar de dir-los-ho en acabant. I no puc estalviar elogis. Les interpretacions han estat sentidíssimes, d'una delicadesa que m'ha arribat a provocar un calfred d'aquells potents en l'ànim... I el millor de tot és que la proper a vegada que ens trobarem (ja conte els dies...), el primer treball d'Ina estarà ja publicat i podré gaudir-lo i, per suposat, punxar-te perquè el pugues gaudir...
Superb el detall d'obrir la nit...
I a la primera fila, un estol de xiquets que també van a participar. Llegiran en tandes, de memòria o llegint acurats sobre paper, amb humor i amb sentiment del fondo, un seguit de poemetes dolços, però gens fats, molt seriosos en ser veu d'infant qui els llig, d'una poetesa que voldria haver estat ací i ara, però que els enviava molts besos, Fina Girbés.
"Gràcies és una paraula
que costa ben poquet de dir.
Gràcies, pare; gràcies, mare,
mil, mil gràcies, gràcies mil.
Quan el pare amb tota cura
et prepara l’entrepà.
Quan la mare t’acompanya
a les classes de repàs.
Gràcies, pare; gràcies, mare,
mil, mil gràcies, gràcies mil.
Gràcies, són set simples lletres
que es diuen en un sospir.
Potser alegren el dia
i facen algú més feliç.
Quan et trauen d’algun dubte
o et donen informació.
Quan trobes respostes amables
que t’ajuden a muntó.
Per què no donar gràcies,
si és de bona educació?"
FINA GIRBÉS
I desseguida els grans, grans en el sentit d'anyats, però també amb altres, d'aquells de mèrit, de saber fer, d'experiència... Un plaer veritable escoltar-se'ls reviure versos estimats i estimables.
Els aplaudisc, i els aplaudisc amb goig... Perquè vull!
Em permet el plaer de gravar el senyor Juan Ortega, a qui admire de temps, com llig "La Nacencia", de Luis Chamizo. Tota poesia cap ací, i tota veu. És un poema que em resulta preciós, escrit en castúo extremeny i que expressa el goig i el dolor d'un pare quan la dona llumena el seu fill sota els estels i entre el dolor... Em meravelle...!
I em meravelle que gent jove i gent major s'alcen a la sobretaula de la nit tan fresca i vulguen compartir sense vergonya, poemes d'ací i d'allà, que els agraden i que volen compartir-nos perquè s'afegim al seu grat... Ovidi ara, Neruda després...
Alguns, arriben a emocionar-nos de valent...
La il·lusió del jovent en llegir es fa present en els somriures, en el nervi...
Després, la satisfacció es troba en l'alé que descansa, per fi, tot ben fet...
I clar, aquesta nit no és nit si el senyor Ortega no recita de memòria, i jo el seguisc també en silenci i assegut, els famosos Amants estellesians, mentre mira la seua dona, que es trenca les mans recollint l'estima amb el mòbil, per guardar-la...
I encara s'alça animós Paco, per presentar Ona Nua...
I Josep, Ona Nua, amb aqueixa veu tan rebonica, tan especial que no es pot contar però que guanya en estima a qui s'apropa a escoltar-la, se'ns posa a tots a la butxaca...
La seua interpretació del Bolero de l'Alcúdia, m'ha tocat... I això no és bo si després, oh sorpresa, em tocarà llegir, perquè ja aniré, precisament, tocat. No hi ha cançó d'amor més bonica a la meua memòria sensorial i de respir... Ai...
Alenem, perquè la festa continua amb més lectures, i ben dites. A l'any que ve, si l'Ajuntament de Real té a bé, com enguany, editar la vetlada, disfrutarem tot recordant les lectures, i el dir dels rapsodes...
"Villancico para Rafael Alberti
¡Qué revuelo, Rafael,
cuando un alegre babel
de ángeles en letanía
te lleven en romería
desde Egipto hasta Israel!¡
Qué revuelo, Rafael!
¡O si algún ángel novel
crecido en tu Poesía
te vuela en su cascabel
al Puerto Santa María
abierto en rosa y clavel!
te vuela en su cascabel
al Puerto Santa María
abierto en rosa y clavel!
¡Qué revuelo, Rafael!
¡Qué revuelo, si Gabriel
te quiere llevar al cielo
por generoso y por fiel
para que sigas tu vuelo
con Federico y Miguel!
te quiere llevar al cielo
por generoso y por fiel
para que sigas tu vuelo
con Federico y Miguel!
¡Qué revuelo, Rafael!
¡Los ángeles por el suelo
por culpa de Rafael!
por culpa de Rafael!
¡Qué revuelo, Rafael!"
VICTOR MANUEL ARBELOA
Impressionant...!
Impressionant...!
Escoltar-me un poema tan incitant com el No hi havia a València unes cames com les teues, amb veus blanques... No m'ho hauria imaginat mai. De premi!
I arriba el moment de tancar l'acte amb Tomàs de los Santos.
Em demana Paco, assenyalant-me com a voluntari, que llija.
Que llija mentre l'admirat Tomàs de los Santos canta el poema carta que Miquel Martí i Pol li dedicà a Dolors, la seua primera dona, quan aquesta morí, i que està en mig de la cançó que el senyor de los Santos broda i...
Inconscient, dic que sí, i comence a preparar-me-la.
Però qui pot preparar res mentre al seu davant un artistàs de tant mèrit t'emociona amb amb aquesta joia seua, compartida amb el senyor Andrés i Estellés...?
A la fi ho tinc clar. Impostaré, diré açò ací i així allà, pausat com em demanen... Però en començar, i tocat com vaig d'emoció, m'arriba un mort propi...
I tot se'n va a l'ample.
No sé com dic ni què dic perquè de tant passat com vaig de dolors passats, la serenor present queda reblida i ni falsege la veu ni dic el què dic com cal dir-ho. Parla el meu cor. Quede tranquil en acabar... Jo no m'hauria de posar a fer coses d'aquestes, puc fer-me mal, encara...
Això sí, gràcies per permetre'm aquesta catarsi personal i impúdica.
Ganes encara tinc d'agafar la càmera i retratar la gent que Paco s'estima, i que m'ha ensenyat a estimar... Aquests moments feliços, cal arreplegar-los. Quan vinga l'hivern, poden donar escalforeta al cor...
Gràcies, artistes.
Quede admirat.
Que la poesia vos acompanye sempre i no vos desempare.
Jo me l'estime tant...
